martes, 2 de octubre de 2012

Pluja d’idees vàries sobre la identitat territorial i la reflexió


Avui he pensat que des d'una perspectiva teòrico-política potser m’abstindria en el referèndum, però que des d'una perspectiva pràctica votaria a favor. És que saps què em passa, em passa que no entenc encara què és ben bé la identitat. O sigui, més o menys ho entenc, però no sé exactament com s'haurien de gestionar les identitats, i no sé fins a quin punt han estat accentuades les nostres identitats per interessos polítics.

Em sento molt perdut, perquè no entenc per què el concepte polític d'estat ha d'anar lligat al concepte antropològic d'identitat. Perquè també existeix identitat homes-dones, vells-joves, homosexuals-heterosexuals, i no per això existeix un estat només de dones, només de vells o només d’homosexuals, m'entens? Per què, aleshores, hi ha d'haver un estat només de francesos, només de catalans o només de grecs? Perquè jo em pregunto, què és "ser" català/ francès/ grec? Està clar que "sentir-se" català/ francès/ grec depèn de la cultura on has crescut, per tant, de la comunicació que has rebut. Però, a banda de parlar català, què em fa ser català? La meva edat em fa ser jove, el meu sexe em fa ser home i els meus gustos em fan ser homosexual. Què em fa ser català? Per què tinc aquesta mena de sentiment lligat al territori que em fa sentir una certa pertinença a tot el que hi ha dins de les fronteres catalanes?

No puc evitar, saps què no puc evitar? Sentir-me com a casa quan penso en Catalunya, i no entenc per què. Bé, per la comunicació rebuda. Però... Què és ben bé aquest sentiment? També em sento com a casa quan penso en el Planeta Terra respecte de l'Univers, o inclús quan penso en la Unió Europea respecte el món. I en canvi no em passa el mateix quan penso en Espanya. És com que em sento més protegit si estic a Catalunya, o a la Unió Europea. Potser per qüestions legals? Però si és per qüestions legals, A la Unió Europea ho entenc, però aleshores per què a Catalunya i no a Albacete, per exemple? Tinc una certa identitat catalana jo també, però no acabo d'entendre-la. No entenc per què sento això. Quina utilitat té? La meva gran pregunta és: és natural? És natural sentir un sentiment d'identitat territorial per Catalunya? O és artificial? He estat víctima d’una manipulació nacionalista a través de la comunicació (cultura) que em fa sentir una identitat territorial? O sóc part d’un grup social amb una respectiva identitat nacional sorgida de forma natural dins la història humana? Què m'han comunicat des que vaig néixer, que em faci sentir això? M'han ensenyat una història a l'escola, que me l'han reforçada altres fonts, i és una història de diferència. Fins a quin punt és certa? També he rebut constantment una comunicació que m’ha fet sentir més d’una vegada discriminat pels espanyols: que si sortides de to d’un polític, que si un garrulo parla a la tele i diu nosequè... Però fins a quin punt això és representatiu dels espanyols? No ho sé, no acabo d'entendre res...

Jo intento seguir la justícia i el benestar per les persones, i això em fa defensar els indígenes expropiats de l'Amazones, em fa defensar una cultura més ecologista i em fa defensar les polítiques socials. Però respecte el tema de la sobirania em costa molt... Està clar que existeixen malestars, però realment és impossible trobar una solució millor? Realment ho és? Per mi la independència no té perquè ser una celebració. En part és una derrota. De la Humanitat. Per no haver sabut conviure juntes dues o més "identitats nacionals" diferents. De la mateix manera que es podria entendre com a derrota la separació entre Sudan i Sudan del Sud per no haver pogut conviure àrabs musulmans amb negres cristians. Possiblement és una victòria per una de les identitats nacionals. Però vist des de fora, no ho sé... És clar que, que no se'm mal interpreti, la independència en si no és la derrota. La derrota ja existeix a priori. La independència respon a la derrota i és la culminació/ part d'aquesta. I no sé qui és el culpable, però sospito que els culpables no es troben només a Madrid. Fins que no entengui què és la identitat territorial no podré saber què ha passat i què esta passant aquí. Estic molt confós. Perquè al mateix temps, aquesta identitat que sento m'empeny a celebrar la independència. Em fa pensar que viuré millor, que tindré més possibilitats, que la "meva casa" tindrà parets. Que la meva casa estarà protegida. Però al mateix temps m'espanto de les meves pròpies paraules. Tant d'unes com de les altres.

Jo em pregunto, si el dèficit fiscal es reduís al 4% (com als landers alemanys) i el senat adoptés més poders i Espanya passés a ser una federació, aleshores seguiríem volent la independència? I em temo bastant que sí, potser no tothom, però molts sí. Estic segur que hi ha gent que vol l'Estat, i entén aquesta opció com l'única solució. I no tinc res en contra d'aquesta visió, simplement intento entendre el que passa. Això sí, aquesta visió, he de dir, em crea molts dubtes. Molts diuen que tots els països haurien de ser estats-nació. I potser és cert. Ara, a on? Existeix algun estat-nació? Hi ha hagut intents, sí. Però, si mirem França, què ha passat amb els bretons, amb els occitans? No fa una mica d'angúnia (parlant malament) veure un excés de patriotisme francès? I què ha passat a Itàlia amb els dialectes? Tots aquests estats-nació són artificials. Són construccions polítiques. Per tant, em fan dubtar molt sobre la viabilitat de dividir el món en estats-nació. A part, que la gran majoria d'estats del món no tenen res a veure amb estats-nació. Crec que a Àfrica no hi ha cap estat-nació, ni a Amèrica. Bé, de vegades se la inventen. És que es tot tan subjectiu, tan subjectiu... "La nació dels Estats Units". I sí, en part podem entendre que són una nació, diuen que comparteixen els valors de la democràcia i la llibertat, i a banda d'això poden parlar tantes llengües com vulguin i creure en les religions que vulguin. Tot depèn de què comunica la cultura. Ai mare, no entenc res. Inclús diria que em fa por la identitat territorial. Crec que és la primera causa de conflictes violents, almenys a gran escala. Avui llegia que els ultranacionalistes grecs volen recuperar territoris de Turquia que "havien estat" part de Grècia. No ho sé, a la identitat territorial li veig més problemes que beneficis.

Perdona, que m'estic enrotllant com un idiota, però mira, si ho llegeixes potser t'ajuda a entendre'm una mica. És que no m'agradaria que pensessis malament de mi, que no crec en la independència, que sóc un aixafaguitarres en aquest moment tant important de la nostra història, o alguna cosa així (encara que el que he dit potser porta a pensar-ho). (Com he dit, des duna perspectiva pràctica votaria per la independència). Però no puc evitar tenir tots aquests dubtes. I sobretot en cap cas pensis que estic intentant pressionar-te ni res d'això! Tant confós com estic, l’última cosa que pretendria seria pressionar algú. Inclús necessitaria que em pressionessin a mi. En fi.

Això sí, tinc esperances que algun dia entendré alguna cosa, ho continuaré intentant. No sé ben bé per què però des d’una perspectiva purament teòrica, el meu anàlisi del tema de Catalunya acaba xocant contra conceptes antropològics, més que econòmics o polítics (on també podria tenir dubtes). Però l'arrel de tot, la gran incògnita, és per mi antropològica. Espero que se m'entengui una mica. És que clar, he pensat que jo podria simplement pensar: em deixo portar pel que sento i pels arguments pràctics i voto que sí feliçment. Però és clar, aleshores em preocupa quina legitimitat tindria jo a l'hora d'analitzar o inclús jutjar els conflictes del món des d'una perspectiva el màxim d'objectiva/neutral possible (entenent objectiva i neutral com que busca la justícia i el benestar per sobre de qualsevol altra emoció personal). Si jo no reflexiono i penso en el conflicte on em veig implicat via referèndum i via ciutadà, i simplement faig les coses sense pensar-les profundament i amb responsabilitat, aleshores no tindré cap dret moral d'analitzar el que passa en altres llocs. Si busco l'objectivitat allà, també he de buscar-la aquí, i fer-la. De no ser així, seria tenir doble moral. Pensar una cosa i fer-ne una altra. Jutjar objectivament quan es tracta de temes de fora, i actuar subjectivament quan es tracta de temes d'aquí. M'entens que vull dir? Necessito trobar un punt de vista el màxim de neutral possible i valorar des d'allà per sentir-me fidel amb mi mateix, per valorar-me a mi mateix. Ja que el que més m'agrada en aquest món és aprendre, buscar la veritat i conèixer. I si vull fer això en la meva vida, he d'actuar en conseqüència.

I també he pensat que d'alguna manera tot acaba topant amb el tema de la propietat privada, ja que la propietat territorial no és més que propietat privada. A banda del benestar material i la llibertat personal, tinc la sensació que molts cops busquem una propietat territorial. Per això crec que per tota la llibertat que Catalunya tingués, si alguns catalans no veiessin la frontera dibuixada quan miren el mapa del món, no estarien satisfets. I en aquest aspecte, on es troba el problema? Qui té el problema? I és clar, això passa amb catalans, però també passaria amb espanyols i amb qui fos. I he de reconèixer que escoltant el meu sentiment d'identitat nacional catalana, també em passaria una mica el mateix (si m'oblidés dels altres sentiments que tinc i només fes cas a aquest).

És que tinc molta por d'equivocar-me, perquè per mi tot això significa molt com a ciutadà, com a català i com a la persona que vull ser. I sé que per molt que faci, molt que pensi i molt que aprengui, el dia que voti no tindre CAP garantia de no equivocar-me. És a dir, aniré a votar amb els mateixos dubtes o més dels que tinc ara. Perquè al cap i a la fi, conèixer és dubtar. Però saps què? He pensat que, més que en el que decideixi, el valor es troba en l'esforç previ de reflexionar, de buscar la veritat el màxim possible. Perquè això no ens allunya d'equivocar-nos, però sí que ens allunya del dogma, del conflicte, del sentiment de violència. Perquè encara que pensem que el dogma el pateixen els altres, tots naixem i creixem amb el dogma, amb els dogmes, i ens acompanyen sempre. Es tracta de veure quants dogmes podem arribar a superar. Per això estic prou segur que, a banda del que es decidís, si abans tothom en aquest món reflexionés de forma sincera i amb esforç, no existirien conflictes. No crec que existissin partits ultranacionalistes com Alba Daurada que creuen gairebé en la raça grega i en la Gran Grècia, i creuen que part de Turquia hauria de ser "seva". No crec que existissin perquè en algun moment de la seva reflexió s'haurien adonat que per davant de tot estan posant uns sentiments purament primitius que han estat prèviament manipulats i accentuats. Haurien superat un primer nivell de dogma. Haurien estat capaços de conèixer què senten. I un cop conegut el sentiment, no l'elimines, ni potser l'arribes a controlar, però el valores. El valores en relació a les altres coses. I potser això et permet no posar aquest sentiment per davant de la vida dels teus iguals. Uns iguals que en algun moment has entès com "els altres". Per això és tant important per mi dubtar, encara que pateixi. Perquè collons, m'enerva sovint aquesta indecisió profunda que em domina, i reconec que no és bona sempre. Però al mateix temps, com ara, el fet de reflexionar-hi m'ajuda a entendre aquest sentiment d'indecisió. I tot i no poder-lo controlar, el valoro, l'entenc, i d'alguna manera l'estabilitzo. I aleshores em calmo.


No hay comentarios:

Publicar un comentario