Els Massai i nosaltres

Per una banda he vist que en la societat Massai la diferenciació entre sexes i edats està molt marcada. Pel que fa als sexes, a cada un se li donen uns rols i també uns drets diferents dins la societat. La dona queda privada del dret a la propietat, la qual cosa fa que aquesta depengui del marit i porta a una determinada composició del matrimoni, efectes en l’herència o la importància de la fertilitat.  Al mateix temps, les edats queden molt marcades, amb un ritual que marca el pas d’una etapa a una altra, i en cada edat l’individu té uns rols i funcions diferents (infància, guerrer/dona...). Sembla ser que aquesta diferenciació tan clara d’edats i sexes ofereix un ordre clar a la societat Massai, la qual gira al voltant de la ramaderia. L’home posseeix els animals, les dones els cuiden i tenen fills i els guerrers lluiten per adquirir nous animals d’altres tribus.

M’ha sorprès l’alta diferenciació en els rols i drets de cada sexe, un fet que en la nostra societat seria molt mal vist i denunciat com a discriminació. He trobat molt interessant el mite que explica que les dones no van saber cuidar les vaques i és per això que ara aquestes només poden pertànyer als homes, la qual cosa podríem entendre com una forma d’”enganyar” les dones per tal de justificar la seva discriminació. Però al mateix temps em plantejo quin dret tinc jo com a individu de la meva societat i cultura (i per tant subjecte a uns valors determinats i no per això universals) a jutjar o a valorar des d’un punt de vista ètic el funcionament de la societat Massai. Penso que se’m fa difícil observar la realitat sense inconscientment exercir una valoració ètica (segons la meva ètica). Possiblement aquest és un aspecte sobre el qual hauria de reflexionar, ja que no sé fins a quin punt és legítim fer-ho i fins a quin punt estic capacitat per fer-ho.

D’altra banda, no he pogut evitar relacionar – possiblement de forma molt ignorant – la societat Massai amb la societat espanyola durant el Franquisme. M’explico: com he dit abans, el que més m’ha sorprès és la gran diferència existent entre els rols i drets d’homes i dones, i és per això que he trobat alguns símils – sobretot a nivell jurídic – entre les dues societats que menciono. En el cas de l’Espanya franquista, la llei establia una diferenciació de drets entre homes i dones, i en la societat Massai, encara que possiblement no estigui escrit en cap llei, aquesta diferenciació s’empara en el costum, la tradició social. A l’Espanya franquista, segons tinc entès, la dona casada (si no estava casada possiblement patia un cert rebuig social) no era propietària dels béns del matrimoni, sinó que aquests pertanyien al marit. Per tant, la dona depenia econòmicament del marit, i ella s’encarregava de cuidar-li els seus béns. En aquest aspecte trobo un clar paral·lelisme amb la societat Massai, encara que després existeixen grans diferències com el dret a la poligàmia o la possibilitat de “regalar fills”. Evidentment, les dues societats comparades es diferencien clarament en l’estructura econòmica, però si a l’Espanya franquista les dones haguessin rebut una educació cultural com la de les dones Massai, on des de petites se’ls hagués justificat la seva diferenciació a través de mites i no haguessin rebut altres influències, possiblement aquesta diferència de rols i drets s’hauria anat consolidant i, qui sap, potser en un futur la poligàmia s’hauria convertit en una costum i en una opció legal.

Finalment, si intento comparar la societat Massai amb la societat on visc, se’m fa difícil trobar grans semblances pel que fa a la diferenciació social i/o legal entre sexes. La realitat econòmica de la nostra societat ha incorporat la dona al mercat de treball, l’ha convertit en un individu amb dret a propietat i en un consumidor més, satisfent així els valors de la igualtat i la llibertat propis de la Il·lustració i al mateix temps satisfent també les necessitats econòmiques pròpies del sistema capitalista basat en el consum. Però no per això hem creat una societat més igualitària que la dels Massai. Igual que en la societat dels Massai, en la nostra societat existeixen uns laibon, uns individus que posseeixen moltes vaques (en el nostre cas, molt capital). Per posar un exemple que potser queda més clar, Emilio Botín és un dels laibon de la nostra societat, el qual posseeix molt capital. Aquest laibon disposa de milers de persones que treballen per ell i que li cuiden els seus béns. No es tracta de dones a les quals fertilitzi, sinó de treballadors de les seves sucursals bancàries, als quals paga un salari (els dóna recursos, igual que el laibon a les seves dones) i ells li cuiden i li fan funcionar els seus béns. Els béns del senyor Botín, igual que les vaques dels laibon, ofereixen recursos (no ofereixen llet ni carn, sinó capital), els quals consoliden la seva posició dominant. Com en el cas del laibon dels Massai, el nostre laibon exerceix una gran influència en la societat, i gaudeix de privilegis fiscals i legals. Al mateix temps, també disposa d’una sèrie de guerrers que es dediquen a lluitar per protegir les seves “vaques” i, sempre que sigui possible, robar-ne a les altres tribus. Els guerrers Massai lluiten, i els guerrers de la nostra societat especulen. Finalment, i potser és el més interessant, de la mateixa manera que les dones Massai semblen contentes de treballar pel laibon i de dependre del laibon, sense replantejar-se en cap moment el seu rol ni els seus drets, moltes de les “dones” del laibon Botín tampoc arriben a ser gaire conscients del seu rol ni dels seus drets, així com de la seva discriminació social. Les dones Massai omplen el sostre d’excrements de vaca i les “dones” de la nostra societat omplen la casa d’excrements de capital, per tal de mostrar el seu benestar econòmic, sense adonar-se de com demostren el seu malestar social. Les dones Massai creuen en el mite de les dones que no sabien cuidar les vaques, i les “dones” de la nostra societat creuen en el mite de l’esforç i la llibertat per creure que elles soles no poden cuidar de l’empresa. En definitiva, en les dues societats el laibon exerceix un rol ben paradoxal, en ser l’individu més prescindible i a la vegada el més respectat.