A
Podem se li ha de reconèixer una cosa molt positiva. I és que el seu
ascens ha anat acompanyat d'un canvi molt notable en el debat polític,
un canvi en positiu.
Si fins fa pocs mesos els temes principals eren l'atur, les retallades, la corrupció i la independència de Catalunya, ara han aparegut dos altres temes que han guanyat un pes molt gran: la casta i el deute (esperem que amb el temps també ho acabin de fer altres temes com la fiscalitat justa).
Són dos temes de més profunditat que els altres i que a la vegada els determinen (sobretot retallades i atur). Per això em semblen dos temes fonamentals de posar damunt la taula. El concepte de 'casta' descriu la corrupció general del sistema, en el qual el poder econòmic ha segrestat les institucions polítiques fins al punt que aquestes governen d'esquenes a la ciutadania. És una nova aproximació del que seria la lluita de classes i l'estat burgès, de la dictadura de la burgesia. Un aspecte fonamental per entendre el país on vivim i a partir d'aquí, col·lectivament, construir alternatives que passin per la recuperació de la democràcia i per posar la societat al centre de l'economia.
L'altre aspecte és el deute, un resultat d'aquesta mateixa corrupció sistemàtica però que possiblement suposa la principal amenaça per la democràcia i la sobirania econòmica de l'estat espanyol. Aquest deute no para de créixer i ja es situa per damunt del bilió d'euros, pràcticament el 100% del PIB. Un deute que suposa una despesa enorme per l'estat de milers de milions d'euros anuals que haurien d'anar destinats a potenciar l'economia productiva, a través de l'educació, la recerca, les ajudes socials, la reducció dels impostos abusius a autònoms i pimes, etc. És a dir, sectors que realment ajudin a moure l'economia real, la que ens afecta a totes.
El deute no és només un deute, és una eina de poder. A través del deute públic, que es va assumir degut a la reforma constitucional de l'article 135 pactada entre PP i PSOE, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (totes tres, institucions gens democràtiques) controlen i determinen la política econòmica espanyola. D'aquesta manera, Christine Lagarde, presidenta del FMI, aconsella rebaixar el salari mínim un 10% i retardar l'edat de jubilació mentre ella cobra més de 350.000 euros anuals. Per culpa d'aquest deute -o amb l'excusa d'aquest deute- es retalla en sectors bàsics com educació, sanitat o pensions, es privatitza el patrimoni públic, s'augmenten els impostos a la classe treballadora i es redueixen els drets laborals. Tot això, obeint les directrius d'institucions gens democràtiques que ni tant sols tenen la seva seu a l'estat espanyol sinó a Brussel·les, a Frankfurt o fins i tot a Washington DC.
El deute públic, que l'estat té principalment amb institucions financeres espanyoles, alemanyes, franceses i nord-americanes (afavorides per les polítiques del Banc Central Europeu en detriment dels estats), és semblant al deute extern dels països del Sud, és a dir, un deute que els condemna a mantenir-se forçosament en el subdesenvolupament en no tenir possibilitats d'invertir per potenciar la seva economia productiva a través de l'agricultura, la indústria o l'impuls del consum intern.
La Unió Europea està relegant el paper de l'estat espanyol al d'un estat econòmicament dèbil, un país de turisme de sol i platja, de mà d'obra barata i fuga de cervells, i ho està fent amb el vist-i-plau de PP, PSOE i CiU. La recerca, la investigació i la indústria estan sent anul·lades en aquest país en benefici de la indústria alemanya, que veuria com li desapareix una part de la competència. I tot això ho estan intentant fer a través del deute.
I aquí és quan des de Podem es parla de deute il·legítim. Un concepte que no ha estat pas inventat per Podem, sinó que existeix des de fa dècades, sobretot des dels cercles d'economia crítica. Així apareix la força de la legitimitat. Fins fa uns mesos poca gent es plantejava si era legítim que entre tota la ciutadania estiguéssim pagant un deute creixent que acaba en mans de les grans entitats financeres internacionals, abans de destinar-lo a impulsar l'economia real i satisfer les necessitats de la gent. La majoria de grans manifestacions eren contra les retallades, i el tema principal de les darreres eleccions generals va ser l'atur (és a dir, dues conseqüències del deute il·legítim). Ara cada cop s'està parlant més del deute, encara que de vegades el debat es resumeixi en qüestions tan simplistes i esbiaixades com "si Podem diu que s'ha de deixar de pagar el deute o no", quan en realitat es tracta de no pagar la part il·legítima del deute (que està explicada en el text compartit). És a dir, el que jo entenc com un qüestió de dignitat. En aquest esquema es resumeix què és realment el que planteja Podem en relació al deute.
Per entendre més a fons l'ús del deute extern com a eina de poder i control d'un país, així com el concepte de 'deute il·legítim', recomano dos vídeos imprescindibles. Un és el documental grec "Deutocràcia": https://www.youtube.com/watch?v=CU8CQhQZ2IU i l'altre és un esplèndid discurs de Thomas Sankara, antic president de Burkina Faso: https://www.youtube.com/watch?v=CRZllMdociM (en francès subtitulat en anglès)
Si fins fa pocs mesos els temes principals eren l'atur, les retallades, la corrupció i la independència de Catalunya, ara han aparegut dos altres temes que han guanyat un pes molt gran: la casta i el deute (esperem que amb el temps també ho acabin de fer altres temes com la fiscalitat justa).
Són dos temes de més profunditat que els altres i que a la vegada els determinen (sobretot retallades i atur). Per això em semblen dos temes fonamentals de posar damunt la taula. El concepte de 'casta' descriu la corrupció general del sistema, en el qual el poder econòmic ha segrestat les institucions polítiques fins al punt que aquestes governen d'esquenes a la ciutadania. És una nova aproximació del que seria la lluita de classes i l'estat burgès, de la dictadura de la burgesia. Un aspecte fonamental per entendre el país on vivim i a partir d'aquí, col·lectivament, construir alternatives que passin per la recuperació de la democràcia i per posar la societat al centre de l'economia.
L'altre aspecte és el deute, un resultat d'aquesta mateixa corrupció sistemàtica però que possiblement suposa la principal amenaça per la democràcia i la sobirania econòmica de l'estat espanyol. Aquest deute no para de créixer i ja es situa per damunt del bilió d'euros, pràcticament el 100% del PIB. Un deute que suposa una despesa enorme per l'estat de milers de milions d'euros anuals que haurien d'anar destinats a potenciar l'economia productiva, a través de l'educació, la recerca, les ajudes socials, la reducció dels impostos abusius a autònoms i pimes, etc. És a dir, sectors que realment ajudin a moure l'economia real, la que ens afecta a totes.
El deute no és només un deute, és una eina de poder. A través del deute públic, que es va assumir degut a la reforma constitucional de l'article 135 pactada entre PP i PSOE, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (totes tres, institucions gens democràtiques) controlen i determinen la política econòmica espanyola. D'aquesta manera, Christine Lagarde, presidenta del FMI, aconsella rebaixar el salari mínim un 10% i retardar l'edat de jubilació mentre ella cobra més de 350.000 euros anuals. Per culpa d'aquest deute -o amb l'excusa d'aquest deute- es retalla en sectors bàsics com educació, sanitat o pensions, es privatitza el patrimoni públic, s'augmenten els impostos a la classe treballadora i es redueixen els drets laborals. Tot això, obeint les directrius d'institucions gens democràtiques que ni tant sols tenen la seva seu a l'estat espanyol sinó a Brussel·les, a Frankfurt o fins i tot a Washington DC.
El deute públic, que l'estat té principalment amb institucions financeres espanyoles, alemanyes, franceses i nord-americanes (afavorides per les polítiques del Banc Central Europeu en detriment dels estats), és semblant al deute extern dels països del Sud, és a dir, un deute que els condemna a mantenir-se forçosament en el subdesenvolupament en no tenir possibilitats d'invertir per potenciar la seva economia productiva a través de l'agricultura, la indústria o l'impuls del consum intern.
La Unió Europea està relegant el paper de l'estat espanyol al d'un estat econòmicament dèbil, un país de turisme de sol i platja, de mà d'obra barata i fuga de cervells, i ho està fent amb el vist-i-plau de PP, PSOE i CiU. La recerca, la investigació i la indústria estan sent anul·lades en aquest país en benefici de la indústria alemanya, que veuria com li desapareix una part de la competència. I tot això ho estan intentant fer a través del deute.
I aquí és quan des de Podem es parla de deute il·legítim. Un concepte que no ha estat pas inventat per Podem, sinó que existeix des de fa dècades, sobretot des dels cercles d'economia crítica. Així apareix la força de la legitimitat. Fins fa uns mesos poca gent es plantejava si era legítim que entre tota la ciutadania estiguéssim pagant un deute creixent que acaba en mans de les grans entitats financeres internacionals, abans de destinar-lo a impulsar l'economia real i satisfer les necessitats de la gent. La majoria de grans manifestacions eren contra les retallades, i el tema principal de les darreres eleccions generals va ser l'atur (és a dir, dues conseqüències del deute il·legítim). Ara cada cop s'està parlant més del deute, encara que de vegades el debat es resumeixi en qüestions tan simplistes i esbiaixades com "si Podem diu que s'ha de deixar de pagar el deute o no", quan en realitat es tracta de no pagar la part il·legítima del deute (que està explicada en el text compartit). És a dir, el que jo entenc com un qüestió de dignitat. En aquest esquema es resumeix què és realment el que planteja Podem en relació al deute.
Per entendre més a fons l'ús del deute extern com a eina de poder i control d'un país, així com el concepte de 'deute il·legítim', recomano dos vídeos imprescindibles. Un és el documental grec "Deutocràcia": https://www.youtube.com/watch?v=CU8CQhQZ2IU i l'altre és un esplèndid discurs de Thomas Sankara, antic president de Burkina Faso: https://www.youtube.com/watch?v=CRZllMdociM (en francès subtitulat en anglès)
No hay comentarios:
Publicar un comentario