Comparteixo l'article que ha escrit Willy Toledo sobre les seves discrepàncies amb Podemos. Des de la meva particular visió optimista revolucionària (crec que si no fos optimista no tindria una opinió revolucionària) penso que és important ...que el debat dins de l'esquerra es produeixi, que surtin a la llum les contradiccions i possibles tensions entre moviments, grups, partits o individus, i tractar-les obertament, discutir-les i superar-les. Si realment aspirem a una confluència de les esquerres transformadores, transparents i democràtiques en aquest país, tenim aquest important repte per endavant, encaixar visions i costums molt diferents dins una mateixa lluita, una mateixa força.
És per això que vull compartir aquesta carta de Willy Toledo, encara que - i precisament perquè - simpatitzo molt amb Podemos i Pablo Iglesias. Personalment, no m'acaba d'agradar que aquesta carta tingui un cert to catastrofista o pessimista, encara que també reconec que Willy Toledo ha tingut les seves experiències personals amb Podemos, sens dubte molt més completes que la meva (basada en la lectura externa i no des de la pròpia vivència). Crec que les crítiques de Willy Toledo han de ser tingudes molt en compte per part de Podemos i per tota l'esquerra transformadora en general, de cara a seguir polint i millorant aquest moviment, el qual va aparèixer de forma bastant espontània i ha crescut espectacularment, la qual cosa és positiva però al mateix temps obre grans reptes de futur per aquesta formació.
Podemos ha d'estar molt atent a les crítiques externes, sobretot les constructives (com he dit m'hauria agradat un major positivisme per part de Toledo però no tinc pas dret a exigir-li). Podemos hauria d'anar corregint certs aspectes abans que sigui massa tard, com ara rebaixar el personalisme de Pablo Iglesias. I amb això no vull dir que Iglesias deixi de mantenir un lideratge, ja que és un gran exemple de líder polític (en el bon sentit de la paraula), però sí que penso que seria important, amb el temps, anar rebaixant el personalisme, sobretot de cara a algunes frases seves i detalls una mica fora de lloc.
Entenc que Podemos hagi empleat un llenguatge més col·loquial i menys ideològic per guanyar-se la simpatia de la gent. Però això s'ha de treballar per tal que aquesta gran quantitat de gent que ha sentit simpatia pel discurs de Pablo Iglesias (perquè en aquest discurs, i no en el programa, es va basar la immensa majoria de vot a Podemos el 25 de maig) realment vagi prenent consciència de classe i no es quedi merament en un vot de càstig pels altres, sinó que vagi molt més enllà.
Cal anar transformant la realitat, i en aquest sentit, a mesura que Podemos vagi agafant més base i estructura, potser avançar cap un diàleg més ideològic i teoritzat que vinculi els problemes de la gent amb les teories polítiques que en el fons marquen el ritme i el rumb de les revolucions. Podemos ha captat molta gent amb el seu discurs (també persones que podrien haver-se sentit atretes per discursos ultranacionalistes i xenòfobs com ha passat en altres països), i això és genial, però ara és necessari que aquest discurs a poc a poc es vagi traduint en un canvi més enllà, una implicació política, un canvi cultural.
Sobre la manca de democràcia interna que critica Toledo, des de fora i sense conèixer aquest tema en profunditat, puc entendre que a dia d'avui, veient el creixement espectacular d'aquesta formació, el grup d'intel·lectuals i activistes que van crear Podemos es reservi un espai d'influència i poder intern destacat per tal que aquest partit no es perdi ideològicament o no quedi segrestat per oportunistes quan encara no té ni un any d'existència. Ara bé, sí que amb el temps aquest partit hauria d'anar superant el tema de la presa de decisions internes per tal de fer-lo democràtic, a mesura que es consolidi i s'equilibri, quan passi aquesta marea d'adhesions que encara continua.
Finalment, vull destacar dos paràgrafs de la carta de Willy Toledo que no tenen res a veure amb el que he explicat ni tampoc resumeixen el contingut d'aquesta. Els comparteixo perquè m'han semblat una explicació molt clarificadora sobre què va ser realment la 'Transició' espanyola, i no volia passar-la per alt:
"La “Transición” no comenzó, como nos cuenta el relato oficial, en 1975, a la muerte del Dictador. Todo comenzó mucho antes, a mediados de los 60, cuando los oligarcas del capital, los EEUU, y la socialdemocracia europea pusieron sus ojos – sus garras más bien – en la Península Ibérica, con el objetivo de pilotar, y adaptar a sus propios intereses, los años venideros tras la muerte de los dictadores Franco y Salazar. Todo debía quedar “atado y bien atado” para dirigir desde fuera, con la connivencia rastrera y traidora de políticos vendidos en el interior, y la complicidad y colaboración interesada de la plutocracia nacional, para que ambos Estados, España y Portugal, se sometieran a las políticas económicas, financieras y militaristas de los intereses transnacionales. Debíamos ser una “Democracia homologable”, como dicen ahora, a las del resto del mundo Occidental, osea, la Democracia real – sin el YA, por favor -, cuanto más lejos, mejor. Las consecuencias están aquí, las vemos, las sufrimos todos los días. También es a finales de los 60 cuando comienzan las huelgas, las luchas de los obreros y las estudiantes, el espíritu de la Rebelión, los anhelos de una sociedad libre.
La “modélica” y “pacífica” Transición, que se cobró la vida de cientos de hombres y mujeres que optaron por dar la batalla hacia una ruptura total con el régimen fascista del Generalísimo. Quienes no cayeron, sufrieron la represión, la persecución, las torturas y la cárcel. Esa “Transición” que supuso, básicamente, el lavado de cara de todas las instituciones de la dictadura – Banca, ejército, policía (Brigada Político Social-Brigada de Información), prensa (J.L Cebrián RTVE-El País), tribunales (TOP-Audiencia Nacional), Iglesia Católica Apostólica Pederasta y Romana, políticos colaboracionistas (Fraga, Suárez)- y las convirtió, a todas y a todos, en demócratas de toda la vida."
Carta de Willy Toledo: http://www.larepublica.es/2014/08/por-que-yo-no-puedo-3/
És per això que vull compartir aquesta carta de Willy Toledo, encara que - i precisament perquè - simpatitzo molt amb Podemos i Pablo Iglesias. Personalment, no m'acaba d'agradar que aquesta carta tingui un cert to catastrofista o pessimista, encara que també reconec que Willy Toledo ha tingut les seves experiències personals amb Podemos, sens dubte molt més completes que la meva (basada en la lectura externa i no des de la pròpia vivència). Crec que les crítiques de Willy Toledo han de ser tingudes molt en compte per part de Podemos i per tota l'esquerra transformadora en general, de cara a seguir polint i millorant aquest moviment, el qual va aparèixer de forma bastant espontània i ha crescut espectacularment, la qual cosa és positiva però al mateix temps obre grans reptes de futur per aquesta formació.
Podemos ha d'estar molt atent a les crítiques externes, sobretot les constructives (com he dit m'hauria agradat un major positivisme per part de Toledo però no tinc pas dret a exigir-li). Podemos hauria d'anar corregint certs aspectes abans que sigui massa tard, com ara rebaixar el personalisme de Pablo Iglesias. I amb això no vull dir que Iglesias deixi de mantenir un lideratge, ja que és un gran exemple de líder polític (en el bon sentit de la paraula), però sí que penso que seria important, amb el temps, anar rebaixant el personalisme, sobretot de cara a algunes frases seves i detalls una mica fora de lloc.
Entenc que Podemos hagi empleat un llenguatge més col·loquial i menys ideològic per guanyar-se la simpatia de la gent. Però això s'ha de treballar per tal que aquesta gran quantitat de gent que ha sentit simpatia pel discurs de Pablo Iglesias (perquè en aquest discurs, i no en el programa, es va basar la immensa majoria de vot a Podemos el 25 de maig) realment vagi prenent consciència de classe i no es quedi merament en un vot de càstig pels altres, sinó que vagi molt més enllà.
Cal anar transformant la realitat, i en aquest sentit, a mesura que Podemos vagi agafant més base i estructura, potser avançar cap un diàleg més ideològic i teoritzat que vinculi els problemes de la gent amb les teories polítiques que en el fons marquen el ritme i el rumb de les revolucions. Podemos ha captat molta gent amb el seu discurs (també persones que podrien haver-se sentit atretes per discursos ultranacionalistes i xenòfobs com ha passat en altres països), i això és genial, però ara és necessari que aquest discurs a poc a poc es vagi traduint en un canvi més enllà, una implicació política, un canvi cultural.
Sobre la manca de democràcia interna que critica Toledo, des de fora i sense conèixer aquest tema en profunditat, puc entendre que a dia d'avui, veient el creixement espectacular d'aquesta formació, el grup d'intel·lectuals i activistes que van crear Podemos es reservi un espai d'influència i poder intern destacat per tal que aquest partit no es perdi ideològicament o no quedi segrestat per oportunistes quan encara no té ni un any d'existència. Ara bé, sí que amb el temps aquest partit hauria d'anar superant el tema de la presa de decisions internes per tal de fer-lo democràtic, a mesura que es consolidi i s'equilibri, quan passi aquesta marea d'adhesions que encara continua.
Finalment, vull destacar dos paràgrafs de la carta de Willy Toledo que no tenen res a veure amb el que he explicat ni tampoc resumeixen el contingut d'aquesta. Els comparteixo perquè m'han semblat una explicació molt clarificadora sobre què va ser realment la 'Transició' espanyola, i no volia passar-la per alt:
"La “Transición” no comenzó, como nos cuenta el relato oficial, en 1975, a la muerte del Dictador. Todo comenzó mucho antes, a mediados de los 60, cuando los oligarcas del capital, los EEUU, y la socialdemocracia europea pusieron sus ojos – sus garras más bien – en la Península Ibérica, con el objetivo de pilotar, y adaptar a sus propios intereses, los años venideros tras la muerte de los dictadores Franco y Salazar. Todo debía quedar “atado y bien atado” para dirigir desde fuera, con la connivencia rastrera y traidora de políticos vendidos en el interior, y la complicidad y colaboración interesada de la plutocracia nacional, para que ambos Estados, España y Portugal, se sometieran a las políticas económicas, financieras y militaristas de los intereses transnacionales. Debíamos ser una “Democracia homologable”, como dicen ahora, a las del resto del mundo Occidental, osea, la Democracia real – sin el YA, por favor -, cuanto más lejos, mejor. Las consecuencias están aquí, las vemos, las sufrimos todos los días. También es a finales de los 60 cuando comienzan las huelgas, las luchas de los obreros y las estudiantes, el espíritu de la Rebelión, los anhelos de una sociedad libre.
La “modélica” y “pacífica” Transición, que se cobró la vida de cientos de hombres y mujeres que optaron por dar la batalla hacia una ruptura total con el régimen fascista del Generalísimo. Quienes no cayeron, sufrieron la represión, la persecución, las torturas y la cárcel. Esa “Transición” que supuso, básicamente, el lavado de cara de todas las instituciones de la dictadura – Banca, ejército, policía (Brigada Político Social-Brigada de Información), prensa (J.L Cebrián RTVE-El País), tribunales (TOP-Audiencia Nacional), Iglesia Católica Apostólica Pederasta y Romana, políticos colaboracionistas (Fraga, Suárez)- y las convirtió, a todas y a todos, en demócratas de toda la vida."
Carta de Willy Toledo: http://www.larepublica.es/2014/08/por-que-yo-no-puedo-3/
No hay comentarios:
Publicar un comentario