Portàvem ja dos minuts en silenci, escoltant el so d'un dia ventós. Immòbils, entre la pols urbana i les fulles que l'aire sacseja una estona i després deixa que tornin a caure, perquè segueixin formant part del no-res.
- Saps què em passa?
El vaig mirar sense obrir la boca.
- De vegades trobo a faltar l'adolescència.
El vaig deixar de mirar i vaig fer l'últim glop de cafè fred.
- Trobo a faltar una mica la bogeria que vivia abans amb vosaltres. Érem com tontos però al mateix temps era com si no deixéssim mai de fer coses noves. I no ens avergonyíem de passar-ho bé. Ara noto... No ho sé, com si haguéssim caigut en una mena de rutina on passar-ho bé ha d'entrar dins uns marcs establerts i uns horaris definits.
El vent va apretar, animant les fulles més inertes del parc a ballar una estona la dansa de la mort.
- També en les converses. Com que no sabíem gaire del món, inventàvem, i teníem converses aparentement absurdes però divertides i creatives. Recordes? Ara sembla com si hi hagués un menú amb una llista de temes més o menys variats, i cadascun dels temes estigués ja cuinat. I si afegeixes un tema inesperat o tractes un tema d'una forma diferent, la gent ho acostuma a trobar estrany i no s'hi sent còmode, saps? També abans era com que miràvem cap endavant i hi vèiem un món desconegut però atractiu, perquè com que era desconegut ens l'imaginàvem com volíem, i ens pensàvem que ja ho sabíem quasi tot i estàvem preparats per menjar-nos el món. I ara és com si haguéssim perdut aquesta il•lusió per menjar-nos el món...
El vaig tornar a mirar, cansat. Ja feia anys que el cafè havia deixat de fer-me efecte.
- Veig els adolescents pel carrer amb aquests somriures i aquests riures tan purs i és com si veiés davant meu una època que sense adonar-me ha desaparegut. És com si al meu voltant s'hagués esvaït la inspiració. Com si la pressió social, la preocupació pel futur o no sé exactament el què, haguessin tapat aquesta sensació tan fugaç i vulnerable que és la inspiració i la creativitat. Veiem els adolescents com uns pesats cridaners que molesten i diuen tonteries, però potser amb aquesta visió el que estem fent és matar la seva creativitat i la seva inspiració, no trobes? Com ens l'han matat a nosaltres. Posant-los l'etiqueta d'immadurs, i moldejant la seva percepció de les coses... El que fem és retallar-los el seu subconscient.
Jo vaig dir un "ja" que va ser com si em sortís de la costella.
- Perdona. És que tinc un dia abstracte. Avui visc més des del cap que des dels peus. Quint vent que fa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario