El quart poder a l'aire

Fa menys d'un any van tenir lloc unes portestes contra l'augment del transport públic a São Paulo, però els mitjans tradicionals no n'estaven informant gens. Les protestes no es van aturar, i de fet es van escampar a ciutats limítrofes, però els mitjans tradicionals seguien sense dir res. En pocs dies ja hi havia protestes a les principals ciutats de Brasil, i els mitjans tradicionals van començar a ridiculitzar els manifestants. En una setmana, tot el país es trobava dominat per les manifestacions, que ja no només exigien un preu del transport just, sinó canvis estructurals en el país. Finalment, les televisions, les ràdios i la premsa van haver de començar a informar.

Pocs dies abans de la moguda a São Paulo, a Istanbul un grup d'indignats van ocupar el parc Gezi contra la construcció d'un centre comercial en el seu lloc. Tot i el silenci dels mitjans, l'ocupació del parc es va consolidar. Tot i la posterior ridiculització i criminalització de l'ocupació per part dels mitjans, les protestes es van estendre per tot el país i van fer tremolar el govern. Tot i que un dels principals canals televisius estigués emetent un reportatge sobre pingüins mentre tenia lloc una de les principals manifestacions d'aquells dies, el projecte del centre comercial finalment es va acabar suspenent.

Aquests dies els mitjans tradicionals de l'Estat Espanyol no han informat gens sobre les Marxes de la Dignitat, que porten gairebé un mes recorrent tot el país amb destí a Madrid el 22 de març. Però, paradoxalment, «Dignidad 22M» s'ha acabat convertint en trending topic.

Els mitjans tradicionals han perdut el monopoli de la informació i de l'opinió pública, i han quedat totalment desacreditats (o, per ser més exactes, s'han "auto-desacreditat", en un pèssim intent de seguir la mateixa estratègia del silenci en un context que ja no és el mateix). Les corporacions mediàtiques tradicionals estan perdent l'hegemonia de l'opinió pública de la mateixa manera que s'escola la sorra entre els dits d'una mà. Però qui es quedarà amb aquesta sorra, qui es quedarà amb aquesta valuosa eina de poder, que és l'espai mediàtic?

Cal aprofitar aquesta oportunitat perquè l'esquerra prengui el màxim poder mediàtic possible, com ja va fer durant el moviment obrer amb el repartiment de diaris als treballadors de les plantes industrials. L'obsolescència dels mitjans tradicionals sembla imminent, i potser caldria anar pensant en com guanyar aquest espai fora de control que cada cop agafa més presència. Com van dir Luxemburg o Gramsci, sense el control de l'hegemonia no podrem començar a construir l'alternativa.