Despullant la democràcia

Per ‘estat de dret’ entenc: 1). La separació de poders legislatiu, executiu i judicial, 2). La celebració d'eleccions per escollir els membres de les dues cambres i 3). Estat emparat sobre una Constitució. Per ‘democràcia’ entenc, com el seu nom indica, el sistema polític que dóna el poder a la ciutadania i que generalment es desenvolupa mitjançant eleccions per sufragi universal.

Però molt sovint quan em refereixo a la democràcia, em refereixo a la democràcia real. Què es la democràcia real? Doncs el poder real. Quan parlem de poder no estem parlant de dipositar un vot en unes urnes de tant en tant, el poder va molt mes enllà, i en aquest sentit els sistemes representatius occidentals, al meu parer, es queden democràticament molt curts. Al cap i a la fi, aquests països acaben depenent de la bona voluntat dels seus governants.

Per mi la democràcia es molt més complexa i profunda. Per exemple, fixem-nos en el cas d'Egipte. Una democràcia en un estat amb altes taxes de pobresa i analfabetisme per mi no és una democràcia. Encara que tot passés per referèndum, una societat sense educació ni una vida digna és una societat sense poder. Quan parlem de poder, no només parlem de votar, no ens referim només a celebrar referèndums, no es tracta només de la llibertat de manifestació, premsa, expressió, associació, etc. Es tracta també de coneixement i possibilitats.

Una societat sense coneixement no serà pas una societat plenament democràtica, ja que li manca un poder bàsic. Aleshores, una societat com Egipte, amb un alt nivell d'analfabetisme i pobresa, i amb una greu incursió de fonamentalisme islàmic finançat per Aràbia Saudita, no constitueix, a dia d’avui, una democràcia, en absolut. Encara que el sistema polític fos com el de Suïssa o encara millor, seguiria sense ser democràtic. La ciutadania seguiria sense tenir el poder del coneixement, el qual li permet desenvolupar-se, influir en la presa de decisions i optar per les més adequades.

Un altre problema és que potser una democràcia en una comunitat molt nombrosa de ciutadans no funciona de forma òptima. A l’antiga Grècia es recomanava que les ciutats-estat tinguessin un màxim de 10.000 habitants per un òptim funcionament de la democràcia. Saltant a l'antropologia, hi ha tribus nòmades que resulten ser molt més democràtiques que els nostres estats. No dic totes, algunes. Són tribus de poques desenes de ciutadans on no sempre escullen el líder, però tenen una influència molt més gran sobre les decisions, i això es l'important en el fons, les decisions, els fets, no tant qui les executa. De fet aquest líder sovint no és un líder amb més poders que els altres ciutadans, sinó que realitza una funció de moderador, conseller. Tot el poble participa en la presa de decisions, es debaten, remarco: es debaten. Això és important, tothom té veu. No només vot, també veu.

Però tot això què pot aportar actualment en una societat organitzada en la forma d’estat? Doncs no ho sé ben bé... Però suposo que ens pot fer pensar en donar un major poder i sobirania al municipi. Actualment els municipis són un dels ens polítics més marginats en la distribució de diner públic, i és on jo crec que es podria desenvolupar millor la democràcia com a tal, si els municipis obtinguessin més autonomia, recuperessin una mica més de cohesió i es deslliguessin dels dictats de l'Estat.