Per ‘estat de dret’ entenc: 1). La separació de poders
legislatiu, executiu i judicial, 2). La celebració d'eleccions per escollir els
membres de les dues cambres i 3). Estat emparat sobre una Constitució. Per ‘democràcia’
entenc, com el seu nom indica, el sistema polític que dóna el poder a la
ciutadania i que generalment es desenvolupa mitjançant eleccions per sufragi
universal.
Però molt sovint quan em refereixo a la democràcia, em
refereixo a la democràcia real. Què es la democràcia real? Doncs el poder real.
Quan parlem de poder no estem parlant de dipositar un vot en unes urnes de tant
en tant, el poder va molt mes enllà, i en aquest sentit els sistemes
representatius occidentals, al meu parer, es queden democràticament molt curts.
Al cap i a la fi, aquests països acaben depenent de la bona voluntat dels seus
governants.
Per mi la democràcia es molt més complexa i profunda. Per
exemple, fixem-nos en el cas d'Egipte. Una democràcia en un estat amb altes
taxes de pobresa i analfabetisme per mi no és una democràcia. Encara que tot
passés per referèndum, una societat sense educació ni una vida digna és una
societat sense poder. Quan parlem de poder, no només parlem de votar, no ens
referim només a celebrar referèndums, no es tracta només de la llibertat de
manifestació, premsa, expressió, associació, etc. Es tracta també de
coneixement i possibilitats.
Una societat sense coneixement no serà pas una societat
plenament democràtica, ja que li manca un poder bàsic. Aleshores, una societat
com Egipte, amb un alt nivell d'analfabetisme i pobresa, i amb una greu
incursió de fonamentalisme islàmic finançat per Aràbia Saudita, no constitueix,
a dia d’avui, una democràcia, en absolut. Encara que el sistema polític fos com
el de Suïssa o encara millor, seguiria sense ser democràtic. La ciutadania
seguiria sense tenir el poder del coneixement, el qual li permet
desenvolupar-se, influir en la presa de decisions i optar per les més
adequades.
Un altre problema és que potser una democràcia en una
comunitat molt nombrosa de ciutadans no funciona de forma òptima. A l’antiga
Grècia es recomanava que les ciutats-estat tinguessin un màxim de 10.000
habitants per un òptim funcionament de la democràcia. Saltant a l'antropologia,
hi ha tribus nòmades que resulten ser molt més democràtiques que els nostres
estats. No dic totes, algunes. Són tribus de poques desenes de ciutadans on no
sempre escullen el líder, però tenen una influència molt més gran sobre les
decisions, i això es l'important en el fons, les decisions, els fets, no tant
qui les executa. De fet aquest líder sovint no és un líder amb més poders que
els altres ciutadans, sinó que realitza una funció de moderador, conseller. Tot
el poble participa en la presa de decisions, es debaten, remarco: es debaten.
Això és important, tothom té veu. No només vot, també veu.
Però tot això què pot aportar actualment en una societat
organitzada en la forma d’estat? Doncs no ho sé ben bé... Però suposo que ens
pot fer pensar en donar un major poder i sobirania al municipi. Actualment els
municipis són un dels ens polítics més marginats en la distribució de diner
públic, i és on jo crec que es podria desenvolupar millor la democràcia com a
tal, si els municipis obtinguessin més autonomia, recuperessin una mica més de
cohesió i es deslliguessin dels dictats de l'Estat.
