Entendre qualsevol procés d'alliberament nacional i/o independència com una manipulació purament identitària orquestrada per la burgesia regional per a invisibilitzar la lluita de classe, és una perspectiva molt simplista que demostra poques ganes d'entendre la complexitat de la realitat.
Sí que en alguns casos es tracta d'això, com podrien ser els casos extrems del nord d'Itàlia, on un partit racista com la Lega Nord impulsa una forma de nacionalisme xenòfob molt perillosa contra la Itàlia del sud. Però sembla que alguns pateixen llacunes de memòria bastant interessades. Tenim per exemple els casos d'Irlanda o els Estats Units en la seva lluita per la independència de l'Imperi Britànic, la qual va ser una oportunitat, no tant per a satisfer emocions purament identitàries, sinó sobretot per a tirar endavant processos constituents renovadors i moderns en contrast amb l'estructura aristocràtica, centralista i imperialista britànica.
També tenim el cas, molt interessant, del Kurdistan. Un poble que lluita per l'alliberament dels estats autoritaris turc, sirià i iranià des d'un projecte llibertari, socialista i feminista. Ara bé, a l'Iraq el nacionalisme kurd s'ha traduït en un tipus de nacionalisme burgès capitalista còmplice de les grans potències. Però per aquest motiu a algú se li acudiria pintar tota la lluita independentista kurda com si fos únicament la de l'Iraq? Seria absurd, simplista i interessat.
I ja no parlem dels processos de descolonització contra potències imperialistes, des de Cuba fins a Algèria o l'Índia. Cada cas és únic i es mou per entramats complexos de motivacions molt diverses. Però de fet, en la majoria dels casos, es tracta de processos populars per alliberar-se d'estats imperialistes altament nacionalistes, com serien els imperis espanyol, francès o britànic.
Alguns d'aquests comunistes ortodoxos que només entenen els processos independentistes com a projectes nacionalistes d'una minoria per mantenir els seus privilegis, haurien d'entendre que en molts casos -si no la majoria- es tracta més aviat del contrari. Processos per alliberar-se d'un nacionalisme que oprimeix llengües, cultures i pobles, un nacionalisme uniformitzador difós per una minoria privilegiada per a mantenir els seus privilegis.
I costa trobar a dia d'avui un exemple més clar d'això que el del règim borbònic espanyol. El procés d'independència a Catalunya no es pot definir amb una sola paraula. Durant segles ha estat minoritari i impulsat des de les esquerres, amb la qual cosa resulta absurd pintar-ho com un projecte personal de Mas, primer de tot. És evident que una part de la burgesia catalana està intentant tirar-lo cap al seu terreny, però quan des d'alguns sectors de l'esquerra s'equipara l'independentisme amb Mas, en realitat se li està fent el joc. I el pitjor de tot és que aquesta esquerra sap que la cosa no va així.
A mi em sembla perfecte que Alberto Garzón defensi el dret a l'autodeterminació de Catalunya, com a polític malagueny que treballa a nivell estatal i andalús. Un mínim i un màxim del que és esperable per algú que no lluita en l'àmbit català. El que ja no puc entendre és que el grup d'EUiA a Catalunya adopti la mateixa postura, perquè aleshores, de què es tracta, d'EUiA o d'IU a Catalunya? Sobretot quan és un partit que es defineix com a federalista i republicà, resulta incomprensible que restin al marge d'un moviment per una reconfiguració territorial espanyola i per a la ruptura amb el règim borbònic. I encara resulta més incomprensible que la coalició a la qual formen part, CSQP, fins i tot s'hi oposi, utilitzant cínicament la lluita pels drets socials.
I dic cínicament perquè ells saben perfectament que la lluita de classe no és l'única que existeix, i que utilitzar-la per tapar les altres és fer-ne un ús interessat i cínic. Utilitzar-la per tapar la lluita per un model territorial descentralitzat, sobirà i republicà és incoherent ja que totes formen part d'una mateixa lluita. Només sóc capaç de trobar la resposta en els interessos electorals curtplacistes.
De fet, fins i tot els propis Marx i Engels havien defensat processos d'emancipació de països com Irlanda o Polònia, dient que la indiferència davant d'aquests processos era una forma de recolzament al chovinisme opressor utilitzat per la burgesia de la nació dominant. Alguns portem anys criticant que ERC hagi caigut en la lògica de CDC d'utilitzar la lluita per l'alliberament nacional per a invisibilitzar la lluita de classe. Però igual de desencertat i il•legítim em sembla el cas contrari que ara practica CSQP.
No hay comentarios:
Publicar un comentario