La ciutat més generosa del món

Hi havia una vegada una ciutat que era la més generosa del món. Era una ciutat tan generosa, tan generosa, que vivia pels demés. Per la gent de fora que venia a visitar-la. Els habitants eren tan generosos que estaven molt contents que cada any vinguessin milions de turistes, i per això cada vegada més i més persones treballaven al servei del turisme: de cambrers, de recepcionistes d’hotel, de guies turístics, d'hostesses de vol, de prostitutes... Per tal que els visitants tinguessin la millor experiència possible.

Als ciutadans d’aquella ciutat els indignava que hi hagués carteristes, ja que espantaven els turistes. També trobaven horrible que hi hagués gent dormint al carrer, ja que donaven mala imatge als visitants. Era una ciutat tan generosa que cada cop posava més apartaments al servei dels turistes, encara que hi hagués famílies que s’haguessin de quedar al carrer. Malgrat la pobresa i la desigualtat que patia, la ciutat destinava milions d’euros a renovar els carrers turístics, a subvencionar congressos i fires i a promocionar-se a la resta del món per tal que encara vinguessin més visitants i ho passessin encara millor. La ciutat va decidir que els comerços obrissin també els diumenges per tal que els turistes poguessin comprar cada dia i així arribar a ser la millor botiga del món. També es va omplir de McDonald's, Starbucks i Coca-Coles perquè així els visitants que ho desitgessin es poguessin sentir com a casa. Fins i tot a les escoles es va tornar obligatori aprendre l'anglès, el francès i l'alemany per poder trobar una feina al servei dels turistes, o per ajudar-los si es perdien o per entendre'ls si et demanaven que els fessis una foto. Imagineu que generosos que eren en aquella ciutat!

Però una vegada, algú es va fixar en un fet que no lligava amb tot això. Va veure que un home africà estava dormint en el caixer automàtic d’una caixa d'estalvis rescatada. I es va preguntar per què aquell turista no es trobava en un hotel. Per què aquell turista no estava prenent el sol a la platja o brindant amb una sangria a la Rambla. Això el va deixar ben sorprès i pensatiu. Amb el temps també es va fixar que cada vegada hi havia més turistes remenant les escombraries per obtenir menjar, en comptes d'anar en algun dels luxosos restaurants de la ciutat, o encara que fos en una cadena de menjar ràpid. Però el que va acabar de deixar-lo estupefacte va ser quan va descobrir que a la Zona Franca existia un hotel molt curiós anomenat CIE: Centre d'Internament d'Estrangers. Era un hotel on hi portaven alguns turistes a la força per acabar sent expulsats al seu país d'origen.

No entenia res. Com podia ser que tractessin alguns turistes d'aquella manera? Que potser no s'havien portat bé? Que potser eren hooligans o adolescents d'aquells que s'emborratxaven i molestaven els veïns? Doncs no. Després d'informar-se es va adonar que sí que generalment eren persones joves, però no eren hooligans del nord d'Europa ni nord-americans amb ganes de festa. Eren senegalesos, equatorians, mauritans, sirians, que havien vingut a guanyar-se la vida aquí. I aquest havia estat el seu gran delicte. Haver vingut sense diners. Sense un dipòsit mínim als seus comptes bancaris.

A partir d'aquí, va començar a lligar caps. La ciutat no era generosa amb els visitants, era generosa amb els diners. Per això cada vegada es destinaven més diners públics pels turistes rics i menys pels ciutadans pobres. Per això malgrat que cada any venien més turistes a la ciutat, els cambrers, les hostesses, les prostitutes, o els treballadores del bus turístic cada cop treballaven més hores per menys diners. Ser generosos amb els diners, creava diners. Però on anaven aquests diners? Aleshores va començar a entendre alguna cosa.