Els déus del capital

Hi havia una vegada una ciutat preciosa banyada pel mar i coronada per un castell de fades, que cada dia era visitada per un sol radiant que il·luminava les joies arquitectòniques, les animades terrasses i la pell rosada dels milions de turistes cremats que venien a visitar-la, embriagats per la seva bellesa... I pel seu alcohol barat. La gent que hi vivia parlava llengües diferents, tenia la pell de tots colors i llegia llibres ben diversos. Però també tenien moltes coses en comú. Era gent alegre, gent xerraire, gent tranquil·la... Mentre no s’enfadessin els déus. Els déus del capital.

Quan els déus del capital s’enfadaven calia calmar-los immediatament, satisfer-los costés el que costés. Per exemple, un dels esdeveniments que la ciutat organitzava cada any era el Ritual Mundial de Mòbils. Aquest ritual acontentava els déus, els déus del capital, encara que també suposava costosos sacrificis humans. Sacrificis com la precarietat laboral, com la creixent desigualtat social o, sobretot, el sacrifici de milers de persones que cada any morien en les guerres que sostenien la indústria dels mòbils.

Tot i això, per la noble gent d’aquella preciosa ciutat, tot sacrifici era poc si feia contents els déus, els déus del capital. Si no es feia, les conseqüències podien ser terribles. Malediccions com la retirada d’inversions o la pèrdua del Barcelona World tenien atemorits els ciutadans d’aquella preciosa ciutat. Però aquests déus tenien gana. Molta gana. Ja no es conformaven amb el ritual dels mòbils, necessitaven més sacrificis. I per això va ser necessari subvencionar la Fórmula 1 amb els diners dels ciutadans, va ser necessari vendre’s els parcs i els jardins de la ciutat, i per què no, també algun pàrquing rendible i alguna sala d’hospital. Tot fos per saciar la terrible set dels déus. Dels déus del capital.

Però no n’hi havia prou... El governador també va haver de destinar milions de monedes d’or a renovar els carrers més luxosos de la ciutat, ja que eren els preferits dels déus del capital. Encara que això suposés deixar gent sense casa, sense menjar o sense aigua corrent. Aquesta no era la prioritat dels déus. I primer calia satisfer els déus. Els déus del capital.

Malgrat tot, també hi havia persones que es preguntaven per què aquells déus havien de ser tan capritxosos, es preguntaven si calia realment seguir obeint-los, ja que potser les seves malediccions no serien tan terribles. Alguns es preguntaven si de debò els necessitàvem, a aquells déus. Alguns, fins i tot, començaven a pensar que aquells déus potser no existien. I aquesta gent cada cop era més nombrosa. Però, és clar, la resposta dels déus davant els infidels era la fúria i el càstig. La repressió i la tortura. Ningú no podia qüestionar els déus. Els déus del capital.