Mantinguem els ulls oberts

Ara que Espanya ha entrat en una profunda crisi econòmica que s’utilitza d’excusa per desmantellar l’estat del benestar i erosionar els drets humans més bàsics, caldria fer un esforç per no perdre la perspectiva global. I no em refereixo només al fet que la situació a Espanya està estretament lligada als esdeveniments mundials, sinó que també cal estar pendents, des d’un punt de vista crític i humanista, del que passa a llocs del món que aparentment no ens afecten.

Com a estat membre de la Unió Europea i l’OTAN, aliat de països amb governs criminals com Estats Units, Israel o Aràbia Saudita, i com a economia integrant d’un sistema capitalista mundial ineficient i insostenible, Espanya (i els seus ciutadans) té part de responsabilitat en la gran majoria de conflictes i vulneracions de drets humans al món. Acostumats a ser un país del ‘Nord’, ara Espanya se situa en una posició de ‘Nord-Sud’, d’explotadora i explotada, però això no ens ha de fer perdre la visió global. És una gran llàstima que l’atenció a l’estafa financera del nostre país (la qual és evidentment imprescindible) monopolitzi la nostra mobilització i faci que ens oblidem de la resta de temes encara no resolts.

El que passa al Sàhara Occidental, a Palestina, a Síria, a Iraq, el que fan les empreses energètiques espanyoles a Amèrica Llatina, els conflictes eterns del coltan a l’Àfrica Central, les fams a la Banya d’Àfrica i el Sahel, l’explotació obrera i infantil, les màfies de prostitució, els càrtels de la droga, o la inundació progressiva de diversos estats insulars són alguns dels temes que ens han de preocupar ja que, directament o indirecta, el nostre país, les multinacionals del nostre país i el nostre consum, hi estan implicats. I és necessari que des d’Europa ens seguim mobilitzant. Ara que també estem esdevenint un país del ‘Sud’ és quan més empatia hauríem de sentir cap els nostres companys de planeta.

Contra la mentida hegemònica

Cal combatre el discurs dominant que ens bombardeja contínuament des dels grans mitjans de comunicació, i cal fer-ho amb paraules prou fortes i a la vegada prou certes com per trencar amb la pesada hegemonia de la mentida.

Cal parlar de tots els terrorismes, tant del terrorisme il·legal com del Terrorisme legal que practiquen els nostres governs.

Cal combatre el buidatge dels cervells parlant de la Incultura de Masses, ja que malauradament no existeix cap ‘cultura’ de masses.

Cal parlar de democràcia – ‘demos’ (poble) i ‘kratos’ (poder): ‘poder del poble’ – pel que realment ho sigui, i no malmetre aquest valuós terme confonent-lo amb la Dictadura dels Mercats que patim actualment.

Cal referir-nos als cossos policials com el que són: les Forces del Desordre, ja que amb els seus crims i repressió no mantenen cap ordre, sinó un sistema que ha caigut per complet en el desordre econòmic, polític, ecològic i humà.

Cal deixar d’anomenar economia -‘oikos’(patrimoni) i ‘nemo’ (administrar): ‘administrar el patrimoni’ – a un sistema neoliberal que separa l’administració de l’economia (del patrimoni) i que, per tant, s’hauria de dir Anti-economia.

Cal fer tot això per combatre el discurs hegemònic, la Mentida Hegemònica, perquè la societat s’adoni que l’Extremisme no és més que el propi sistema on vivim.

PP i franquisme

La relació entre PP i franquisme és evident. No és només una relació de parentesc en moltíssims casos, sinó sobretot ideològica. El PP segueix impedint qualsevol investigació dels crims del franquisme, ha tallat per complet les subvencions als familiars de desapareguts durant el franquisme, segueix gastant diner públic en restaurar el Valle de los Caídos, es nega a canviar noms de carrers de generals i dates franquistes, no impedeix que se celebrin manifestacions d'organitzacions neofeixistes i, el pitjor de tot, segueix practicant moltes polítiques que eren pròpies del franquisme (com ara la Llei Mordaça). El PP és el partit de l'Opus Dei, el partit dels banquers, el partit de la monarquia, el partit dels terratinents, ja que governa per a ells, com feia Franco. El PP és un partit que practica polítiques xenòfobes (a nivell municipal: les campanyes a Badalona o recentment Mollet, a nivell comunitari: la retirada de la targeta sanitària a immigrants en situació irregular, a nivell estatal: l'aplicació de ganivetes a la reixa de Ceuta i Melilla...). El PP ignora les demandes per violació de drets humans tant per part del Tribunal Europeu de Drets Humans com per Amnistia Internacional, i segueix ignorant el dret a l'habitatge, entre d'altres. El PP segueix amb una política centralista que busca imposar la llengua castellana arreu del país i treure competències a les comunitats i ajuntaments. El PP s'oposa frontalment al matrimoni homosexual, a l'avortament o a l'eutanàsia per satisfer l'Opus Dei. 

Aleshores, el 2002 el PP va condemnar el franquisme. Però de què serveix això quan les seves polítiques s'assemblen tant a les de Franco? Les accions són el que compta.

El nazisme i la meva visió simplista de la dreta i l'esquerra (fragment d'un debat)

La diferencia entre izquierda y derecha es que la primera defiende los intereses de todos centrándose especialmente en los más desfavorecidos, mientras que la derecha defiende los intereses de la clase dominante. De algún modo izquierda y derecha han existido durante toda la historia, con formas y nombres diferentes, pero desde que ha habido opresores y oprimidos, han existido defensores de unos y de otros. Ya sea un modelo de economía planificada, neoliberalismo, feudalismo, o lo que sea, mientras se haga para mantener y ampliar los privilegios de la clase dominante, esto será derecha. Y esto es lo que hizo exactamente el nazismo, beneficiar a los opresores. A quién te crees que beneficiaba la guerra? A los obreros que perdian la vida en los campos de batalla, en los campos de exterminio o siendo explotados en las plantas industriales? Claro que no. La guerra beneficiaba a la elite. Por esto digo, reitero, y grito, que el nazismo fue de derechas.

Mama, de gran vull ser escombriaire.

Els escombriaires, una feina que sovint ha estat objecte de burla i menyspreu, han aconseguit molt més que la majoria de sectors (metges, mestres, juristes, periodistes...) davant l'atac als drets i la degradació laboral per part de la patronal. Han demostrat una gran cohesió, valors i valentia que es troba a faltar entre molts altres treballadors. Els escombriaires de Madrid s'han convertit en un exemple a seguir per tots nosaltres.

To the people of the world

PEOPLE OF THE WORLD,

I APOLOGIZE ON BEHALF OF SPANISH PEOPLE FOR HAVING SUCH A STUPID PRESIDENT. I WOULD JUST LIKE TO LET YOU KOW THIS MAN IS NOT REPRESENTING US AT ALL. SO WHEN YOU SEE HIM ACTING IN RIDICULOUS WAYS, DON'T THINK HE IS A NORMAL SPANIARD. HE IS JUST A PUPPET, AND WE WILL TRY TO REMOVE HIM AS SOON AS POSSIBLE.

THANK YOU FOR YOUR COMPREHENSION.

MARC.

Sobre España

Creo que Izquierda Unida es el único partido con representación en el Congreso que ha sido capaz de entender qué es España. Ellos proponen un estado federal y plurinacional (además de socialmente justo y republicano). En una España entendida como expone IU, creo que habría espacio para las diversas identidades nacionales, donde se sentirían representadas y respetadas.

Tristemente, la España del PP, PSOE, UPyD o C's es una España castellanizada y castellanizante, escasamente democrática, excesivamente totalitaria y crecientemente centralizada, donde no hay espacio para aquellos que no comparten una visión dominada por el nacionalismo españolista/castellanista. Esto me lleva a pensar que, si bien la independencia de Catalunya quizás no es la mejor alternativa al insostenible estatus quo, sí que es la mejor alternativa dentro de las posibles a corto-medio plazo.

Ésta es, a día de hoy, mi humilde visión del tema en clave estatal, y la he expuesto en castellano para que me entiendan todos.

La minoria dels no minoritaris

Quants personatges principals en la publicitat i les pel·lícules de major tirada que veiem en aquest país...

· No són heterosexuals (homosexuals, bisexuals, asexuals...)?
· Són transsexuals?
· Són intersexuals?
· Són d'un grup ètnic minoritari al país (gitanos, magrebins, africans, sud-americans, xinesos...)?
· Són immigrants?
· Pateixen una discapacitat física o nerviosa (cecs, sords, tetraplègics, tartamuts, tics nerviosos...) o han patit una amputació?
· Pateixen una discapacitat o malaltia mental (addicció, tartamudesa, esquizofrènia, anorèxia, Síndrome de Down...)?
· Pateixen VIH?
· Disten molt d'adequar-se als estrictes cànons de bellesa occidentals contemporanis?
· Són marxistes?
· Creuen en una religió no cristiana?
· Són ex presos?
...

Les minories invisibilitzades per la cultura de masses, totes juntes, acaben sumant una majoria. Per tant, tots formem part d'una minoria (o més d'una), però el fet que pràcticament no sigui representada en la cultura de masses - sumat al fet que aquesta cultura penetra en el nostre subconscient des que som petits - pot portar a l'aparició de complexos personals i discriminació social.

Paradoxalment, els personatges principals de la cultura majoritària acaben formant part de la minoria més minoritària (potser fins i tot inexistent): la minoria dels que no pertanyen a cap minoria.

La privatització de la llum del sol, una primera victòria?

Una de les mesures més esperpèntiques i surrealistes que ha aprovat el govern del PP en aquests poc més de dos anys que porta governant al servei de l’oligarquia econòmica, ha estat la privatització de la llum del Sol, traduïda en un impost desmesurat a l’autoconsum energètic en forma de plaques fotovoltaiques. Ja sé que resulta difícil definir quina ha estat la llei més esperpèntica d’aquest govern que a molts ens ha sorprès per la seva absoluta determinació a l’hora de desmantellar l’Estat del Benestar i el seu complet menyspreu cap a la democràcia, els drets humans i la Constitució. Però, en una tendència global en direcció a la sostenibilitat i la sobirania energètica, aquesta llei ha sorprès per la seva manca total d’arguments econòmics, democràtics i lògics, més enllà de satisfer les exigències de l’oligarquia energètica del país (Repsol YPF, Endesa, Cepsa, Iberdrola i Gas Natural).

I és precisament aquí on volia anar a parar. Malgrat l’aparent surrealisme i el profund retrocés d’aquesta llei, la podríem arribar a considerar com una primera victòria? Ghandi va dir “Primer t’ignoren. Després et ridiculitzen. Finalment t’ataquen. I aleshores has vençut”. Davant la cada cop més evident decadència del sistema capitalista vigent (traduït en la forma de dictadura financera quan es tracta de política) la societat està reaccionant. Reaccionant? Quan les manifestacions cada cop estan més buides? Quan no ens estem rebel·lant contra aquesta absoluta regressió social i democràtica? Doncs sí, en part sí. No m’estic referint tant a la revolució per tombar el sistema vigent, sinó sobretot a la construcció, paral·lelament, d’un sistema alternatiu.

Tot i que minoritaris, el consum ecològic i just, així com les finances ètiques i les cooperatives, estan experimentant un avenç tant o més ràpid que el retrocés que experimenta el sistema hegemònic. La societat ja fa temps que està creant xarxes de cooperació, a nivell global, superant la caritat per passar a construir una nova alternativa, eficient i sostenible, que no doni caritat sinó que vengui, compri, doni feina, construeixi xarxes de cooperació, com qualsevol sistema humà. Una alternativa que no es basi en oenagés sinó sobretot en empreses ètiques i al mateix temps rentables (ja que una alternativa o és autosuficient o no és). Una alternativa sostinguda per un cos teòric que vagi més enllà del materialisme i el neoliberalisme per tal de recuperar la confiança en els vincles humans i la naturalesa, com és la Teoria del Decreixement. Aquest sistema alternatiu és encara petit però segueix creixent i organitzant-se. Cada llei regressiva que aproven els nostres governs és una dosi d’energia i motivació perquè molts segueixin construint l’alternativa. Una alternativa que, pel seu caràcter social, sostenible i rentable, i pel seu suport teòric, tard o d’hora tombarà el sistema decadent actual. De moment aquesta alternativa ‘a l’ombra’ ha estat ignorada, sovint ridiculitzada (hippies, vegetarians, utòpics...) i, per primer cop a Espanya, atacada (almenys a nivell legal).

El sector energètic no és pas una excepció en aquesta alternativa, i l’autoconsum, la sostenibilitat i la sobirania energètica de cooperatives com Som Energia suposen un maldecap creixent per l’oligarquia de les energètiques. El creixement accelerat del nombre de socis de Som Energia ha espantat prou l’oligarquia com per forçar el govern a adoptar una mesura contrareformista i internacionalment incomprensible. El govern del PP és el govern de l’oligarquia energètica. Han tombat la proposta de no tallar la llum, el gas i l’aigua durant l’hivern a les famílies pobres que no s’ho poden pagar, i ara volen apujar la llum un 11% més. Estem pagant un govern de mercenaris al servei d’una oligarquia explotadora. I això no és només marxisme, també és la realitat que vivim. Algú en té cap dubte encara?

Ens espera una llarga etapa de contrareformes i atacs a l’alternativa que tot just acaba de començar. Serà dur i llarg, però el sistema mostra la seva creixent debilitat d’una forma cada cop més evident. I això no només ens ha d’indignar, sinó també i sobretot ens ha de donar esperança. Ja que significa que comencem a ser importants.