La fotocopiadora que tenia cervell i venes

Em passo hores fent fotocòpies. Estic saturat de fotocòpies. Un dia se'm girarà l'olla i arrencaré la fotocopiadora i la llençaré a la via del tren. No, és que de debò... No sé… Crec que m'estic cremant, ara que només queda un mes i mig. Però és que em sento robot, em sento anul·lat. Estic començant a sentir odi cap a la pobra jefa, simplement perquè no és perfecta... M'estic corrompent i deixant de ser una persona per convertir-me en un treballador. Això és el que vol el capitalisme. L'única forma de tenir una feina així és deixar de ser persona i passar a ser un element més de la màquina fotocopiadora. Un element extensiu i mòbil que connecta els professors amb la central fotocopiadora i pitja el nombre de còpies i propietats que han estat ordenades pels professors, i després les apila i les torna al professor. Sóc el complement d'una fotocopiadora, amb un somriure enganxat a la cara, sempre repetint el mateix: “oh thank you Marc, you're brilliant”, i jo: “oh don't worry it's ok, is there something else?”. Així sempre i sempre. Sóc un complement d'una fotocopiadora. El complement mòbil d'una fotocopiadora... I tot per fer unes fotocòpies que els alumnes ignoraran i detestaran i que amb sort acabaran convertides en un avió de paper que porti la seva imaginació a viatjar lluny d’aquesta escola insípida, ben lluny...