La grande bouffe

No et sembla molt difícil això de ser un ésser humà? A mi em sembla molt difícil. Sóc com una mena de cos on dins hi han posat emocions, algunes de molt fortes, també hi han posat seny, però sobretot hi ha posat ganes d'aprendre, hi han posat responsabilitat i valors morals lligats directament a la força de les emocions. Sóc un contenidor de matèria incomestible, indigerible, insostenible i altament inflamable. Sóc una mena de bomba nuclear. Sóc una barreja de coses xungues que pot petar. Sóc una bomba de rellotgeria. Sóc un coixí de plomes i una mina antipersones a la vegada. La grande bouffe. Sóc una contradicció.

Crec que el món s'ha equivocat amb mi. Em dóna senyals contradictòries, contínuament, i no sé què fer. Em diuen que sigui crític, que sigui ètic, que sigui feliç, que sigui responsable, que sigui simpàtic, que sigui espontani, que sigui sa, que sigui sostenible, que sigui autosuficient. No puc ser tot això, no en sé. Em diuen que no sigui tonto, ni gandul, ni covard, ni mal educat. No puc, no puc. No en sé. Em declaro tonto, tonto. Sóc tonto, covard, mal educat i gandul, apa. A cagar tot. No seré mai autosuficient, ni seré sostenible, ni sa, ni simpàtic, ni espontani, ni feliç, ni crític. Seré una merda tota la vida, i ja està, a cagar tot. A partir d’avui sóc una merda, i així vull ser jo! Visca les merdes! Vull ser una merda. Una merda orgànica, que es floreixi, que faci pudor, que sigui un element més de la Natura que flueix i es retroalimenta perpètuament. Així serà tot mes fàcil. Serà tot més estable. Regenerem-nos. 

Regions: Bangsamoro

Bangsamoro és una regió de majoria musulmana en un país (Filipines) de majoria cristiana. Es tracta d’una regió delimitada físicament de forma clara en tractar-se d’una illa i un arxipèlag al sud de l’estat filipí. A nivell polític, però, l’Estat de Filipines reconeix la regió autònoma del Mindanao Musulmà, que cobreix una petita part de l’illa de Mindanao i l’arxipèlag de les Sulu.

Es tracta d’una regió amb una gran diversitat ètnica però amb una identitat sobretot religiosa entre cristians i musulmans (amb algunes comunitats indígenes animistes). La regió gaudia d’una plena autonomia abans de l’arribada dels colonitzadors espanyols, ja que el poder requeia sobre els diferents sultanats de Mindanao. Quan Filipines es va independitzar dels Estats Units (anys 1930), els musulmans de Mindanao van demanar no formar part d’aquest estat. A partir dels 1970 comença un moviment organitzat per la independència de Mindanao. Molt poc satisfets amb la semi-autonomia que reben, la seva voluntat és la independència o federalisme. La comunitat musulmana no veu el seu progrés dins un lligam amb l’estat cristià de Filipines sinó amb un vincle i relació dinàmica amb el món musulmà. La comunitat musulmana vol recuperar els drets històrics sobre les terres ancestrals.

La globalització ha tingut enormes impactes en aquesta regió. Les greus condicions de pobresa i exclusió així com la degradació del medi són atribuïdes a l’explotació del sistema per part del capital, els polítics i els contrabandistes. Tot plegat ha provocat que els musulmans de Mindanao hagin perdut els seus mitjans de supervivència tradicionals, la qual cosa els ha portat a una situació econòmica deplorable on les úniques sortides lucratives que el sistema ofereix es basen en el contraband d’armes, drogues o persones. Al mateix temps, l’explotació de la mineria i la indústria agrícola per part de les empreses multinacionals ha destinat els beneficis a l’elit del país tot deixant una porció molt petita per les poblacions autòctones amb la voluntat de dividir-les entre elles. El turisme ha portat a promoure i comercialitzar les arts i productes de les comunitats indígenes de Mindanao però no ha fet el mateix amb els elements culturals musulmans que no són tan atractius pels turistes. Tot plegat, ha provocat que moltes persones vegin l’única sortida en els moviments islamistes independentistes. En aquest cas ens trobem que el procés de globalització capitalista no només ha marginat completament aquesta regió sinó que ha acabat amb les seves formes de vida tradicionals, amb la seva cultura, però no amb la seva existència. De fet, això és el que ha provocat un major sentiment d’identitat lligada a la seva diferenciació, l’Islam.

A nivell polític, la democràcia filipina afavoreix la majoria dominant i falla completament a l’hora de representar la minoria musulmana en el govern estatal. De totes maneres, els acords del passat mes d’octubre poden ser esperançadors pels musulmans de Mindanao ja que donen una major autonomia a la seva regió. Els fluxes i la migració han portat molts musulmans a emigrar a altres zones de Filipines. Una de les demandes del col·lectiu musulmà de Mindanao és que aquesta població sigui considerada com una extensió del possible futur estat musulmà federat  i se la instal·li en la seva regió d’origen. En aquest sentit ens trobaríem amb un xoc entre aquesta tradicional distinció entre ‘territorial’ i ‘relacional’ que s’intenta pal·liar amb el repoblament de la regió.

En aquest cas hem vist una regió espacialment poc compacta (dividia entre illes i part de Mindanao) però amb un clar i sòlid punt d’unió basat en l’Islam. Trobem que la construcció regional ha anat directament lligada a una constant amenaça d’assimilació i destrucció de les seves formes de vida en un context a divereses escales. A escala nacional, la minoria musulmana de Mindanao se sent asfixiada per un lligam polític amb la majoria cristiana de les Filipines, on no se senten prou representats. En una escala mundial, aquesta regió ha estat víctima de diversos processos externs com la colonització espanyola, el domini nord-americà i recentment la globalització del capitalisme, que ha intensificat el sentiment d’identitat i el resorgiment regional. A més, ha introduït la regió de Bangamoro dins la xarxa migratòria a nivell nacional i global, difonent així la ‘regió’. En una mateixa escala mundial, cal destacar les relacions transfrontereres a nivell identitari i polític de Bangamoro amb el món musulmà, per exemple amb altres regions musulmanes minoritàries com la regió de Patani de Tailàndia o Txetxènia de Rússia. El procés de construcció regional ha anat marcat per una necessitat identitària clara i ha esat promogut per diversos grups organitzats com el Front d’Alliberament Moro o el Moviment Independentista de Mindanao.

Aquesta regió comparteix bastants punts en comú amb moltes altres regions de països subdesenvolupats sotmesos a la colonització i instaurats en estats creats des de fora que no representen les diverses realitats regionals. Punts en comú com la violència armada, la repressió estatal, la degradació de les formes de vida, etc.). En una altra situació, podríem trobar regions dins de països desenvolupats on generalment les identitats es troben més reconegudes a nivell polític i existeix una major democràcia, representació i protecció cultural. Esteu d’acord en aquesta divisió general entre les regions del món? De totes maneres, els dos “tipus” de regió comparteixen la qüestió de la multiplicitat de nivells de governança, les fronteres estatals, la globalització, les xarxes de relacions o el procés de construcció regional. Cada regió és un cas únic, per això us animo a presentar-ne diverses i mirar d’establir comparacions o fins i tot tendències comunes en relació a les idees de l’article.

L’Europa que alimenta l’euroescepticisme

Trobo molt interessant destacar algunes idees de l’article El fin de la división izquierda-derecha, de Fabio Liberti, director d’investigació de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de París. Liberti explica que en els propers anys la política europea deixarà progressivament de basar-se en la divisió entre esquerres i dretes i es focalitzarà en la divisió entre pro-sistema i anti-sistema (en relació a la Unió Europea i l’euro, però també pel que fa als valors i la forma d’organització democràtica). Es tracta de partits anti-sistema que engloben des de l’esquerra radical fins a partits xenòfobs nacionalistes. Cada vegada la divisió entre les dretes i esquerres tradicionals és més difosa, i en canvi en alguns països tant diversos com Grècia, Hongria, Itàlia, Països Baixos o inlús França, estan agafant molta força alguns partits antisistema que plantegen la sortida de l'euro i de la UE. La gran diversitat d’aquests països impossibilita plantejar possibles causes comunes generals.

L’article destaca que durant els darrers anys els governs europeus han preferit acumular el dèficit sense portar a terme reformes profundes del sistema i ara n’estem patint les conseqüències. Una de les últimes mesures de la Unió Europea ha estat la de transferir la possibilitat de presentar esmenes als pressupostos a la Comissió Europea (entenent que abans aquesta competència requeia al Parlament Europeu). El Parlament Europeu es un òrgan molt més democràtic que la Comissió Europea en tant que els 754 eurodiputats són escollits directament en sufragi universal mentre que els 28 membres de la comissió son escollits pels caps de govern dels països de la Unió. Per tant, amb aquest traspàs els caps de govern dels diferents estats no estan assumint les seves responsabilitat i les seves decisions. Estan transferint poder a organismes poc democràtics en el que pot acabar sent un "remei" amb greus efectes secundaris per la UE, ja que això porta a una major sensació d’opacitat i distància de la Unió a ulls dels ciutadans, alimentant així els partits euroescèptics i “antisistema”.

Comentari d'un article sobre el 15M

Estoy bastante de acuerdo con algunos puntos del texto pero la crítica me parece exagerada, y la alternativa que se plantea no está desarrollada en absoluto. Yo pienso que el 15M tuvo como factor positivo el hecho de integrar y unir a casi todo el colectivo de gente soñadora que ya antes se había movilizado o estaba a punto, y de ampliar su conocimiento tanto teórico como práctico, enlazando diferentes grupos e ideas. Como se dice en uno de los comentarios, algunas organizaciones sociales actuales pueden en parte haber sido consecuencia del 15M. Y en este sentido, el 15M no ha hecho más que empezar. El factor negativo es que el 15M no amplió el número de gente soñadora movilizada de forma significativa. Quizás algunas personas se interesaron durante unos días, mientras duró. Quizás otras lo vieron con la idea de que el 15M ya haría el trabajo de manifestarse por la democracia real y por lo tanto no hacía falta molestarse.

Este segundo punto es preocupante pero no creo que el 15M sea el causante de la apatía social en España. En un comentario se da a entender que la mayoría absoluta del PP fue culpa del 15M por haber causado una mayor fragmentación de partidos pequeños. Es necesario ser críticos pero no nos pasemos, o en todo caso, pensemos un poco las cosas antes de escribirlas. La apatía social es un problema grave pero supongo que siempre va haber una mayoría de personas despreocupadas ante la injusticia social, económica y política. Realmente no tengo ni idea de cómo se puede animar a la mayoría de gente, o si vale la pena hacerlo. Bastante me temo que, entre otros factores, para ampliar el número de persones dispuestas a movilizarse la situación económica y social tiene que deteriorarse hasta volverse generalmente desesperada.

Por otra parte me parece un poco ingenuo pretender que un movimiento logre cambios reales en política en cuestión de meses. Quizás me equivoque, pero si nos fijamos en la historia humana las revoluciones se prolongan durante muchos años e incluso siglos. Y muy pocas veces son revoluciones completas. Se trata de una lucha constante de generación en generación que con el tiempo acaba mostrando cambios estructurales. Aunque también es cierto que en algunos pocos casos la realidad puede cambiar en poco tiempo.

Yo no tengo las manos manchadas de sangre, pero no creo que este sea motivo para no poder hablar de violencia. Tengo muchas dudas sobre si el uso de la violencia va a dar más frutos que el 15M a la hora de conseguir cambios reales en el poder político. Tendría que discutirse a fondo de qué tipo de violencia hablamos. ¿Realmente el autor del artículo cree que ir a Génova a destrozar la sede del PP a pedradas sería una mejor solución? Quizás lo sería si fueran miles los que lo hicieran, pero aún así nos preguntamos ¿y después qué? Yo no soy de los que tiene el dogma de la no violencia, ya que si nos fijamos en muchos episodios históricos revolucionarios se ha hecho uso de la violencia (aunque también se podrían destacar algunos ejemplos donde no ha sido así). Pero en todo caso debe ser una violencia organizada e inteligente, con una alternativa sólida detrás. Quizás un grupo armado organizado con objetivos selectivos sería más efectivo que la destrucción de sedes o bancos. La violencia urbana, si la practican pocos, puede ser incluso contraproducente ya que puede ser utilizada por la élite a través de los medios a su beneficio. En cambio, una violencia que tuviera como objetivo los sectores de la élite que dominan principalmente el poder opresor, es posible que socialmente fuera más aceptada (a pesar del papel opositor que tendrían los grandes medios). Pero nos encontramos con el mismo problema. ¿Y después qué? Para conseguir cambios estructurales se necesita un poder tan o más grande que el que se está intentando derrumbar, así como una aprobación social mayoritaria. Y en este sentido la violencia organizada, en la España de 2013, se encontraría con los mismos problemas que el 15M. De todos modos, las circunstancias del entorno pueden cambiar en menos tiempo del que parece.

El tema de la violencia es delicado porque puede ser muy complejo, puede ocasionar consecuencias represivas muy negativas si no se tiene suficiente fuerza y en todo caso no creo que a día de hoy podamos estar mínimamente seguros de sus efectos en nuestro país. Además, veo que hay vías pacíficas que no se han agotado o ni siquiera se han intentado. Una es usar el poder de los trabajadores en forma de huelga general indefinida. Es cierto que hoy esta posibilidad parece muy remota e improbable pero si la situación social empeora significativamente ésta tendría que ser una opción sobre la que reflexionar desde las organizaciones sociales y los sindicatos limpios. Si, como está ocurriendo en Grecia, la huelga fuera prohibida y reprimida con amenazas de cárcel, el propio sistema estaría socialmente legitimizando una respuesta violenta por parte del pueblo (digo socialmente, a ojos del conjunto de la sociedad).

Finalmente una reflexión sobre el empleo de la violencia. Algunos dicen que la violencia es el único recurso para cambiar el sistema pero yo me pregunto si es para cambiar hacia un sistema notablemente mejor y más justo. Para tumbar un sistema armado hasta los dientes se necesita un ejército potente bien equipado, y esto requiere un suministrador que difícilmente lo hará sin esperar nada a cambio. Durante la Guerra Civil el lado republicano fue deteriorado por los comunistas, que estaban financiados y armados – y por lo tanto dirigidos – desde Moscú. Ellos acabaron con los grupos realmente revolucionarios anarquistas, marxistas y sindicalistas. Algo parecido está pasando en Siria. Cuando el bando revolucionario cae en manos de poderosos intereses externos como Arabia Saudí o Qatar, es posible que se gane la guerra, pero difícilmente se conseguirá un sistema mucho mejor que el anterior. Porque según mi opinión el sentido de cambiar de sistema recae en la justicia social, y no estoy seguro de hasta qué punto esto se puede conseguir con violencia.

Bien, como supongo que le pasa a la mayoría yo me siento bastante confuso con todo y tengo profundas dudas sobre qué vías hay que utilizar tanto a nivel individual como social ante esta realidad. Pero éstas han sido mis reflexiones a día de hoy y espero que puedan resultar interesantes.